A l’hora de plantejar-nos un projecte emprenedor cal tenir al cap un “problema inspirador”, un problema mínimament rellevant a la societat que pugui tenir un impacte, és a dir, que afecti un grup gran d’usuaris, i a més, que abans ja s’hagi intentant resoldre, encara que fracassant, potser. És crucial tenir clar aquest “problema inspirador” a l’hora de construir tot el nostre projecte, ja que hem de ser conscients dels passos a seguir i de quina narrativa voldrem alimentar, i per fer-ho també hem d’identificar els possibles usuaris vinculats amb el problema.

Així doncs, el que en termes d’emprenedoria s’anomena «problema inspirador» en el nostre cas ha estat la situació del català al carrer i la realitat dels catalanoparlants que volem viure en català. L’origen del nostre projecte no es tracta d’un fet concret sinó una situació sociolingüística i política que afecta els catalanoparlants que volen viure plenament en la seva llengua. En aquest sentit, entenem que la nostra proposta de creació d’un programa d’intercanvi lingüístic inspirat en els programes de voluntariat pot ser només una part de la solució i és, volgudament, una part de la solució de caràcter més social i pensada per un sector determinat de la població. El problema inspirador que plantegem és vàlid perquè compleix els criteris d’importància i impacte: el futur de qualsevol llengua és una qüestió important i afecta a tots els seus parlants. A més a més, és un problema que no és nou i ja existeixen altres projectes i iniciatives que volen solucionar-lo. Gràcies a les tasques anteriors, hem constatat que el nostre projecte es fonamenta a resoldre un problema inspirador que reuneix aquests criteris i, per tant, el nostre projecte d’emprenedoria té garanties d’arribar a bon port.

El “problema inspirador” que plantegem, la dificultat de parlar català al carrer, compta amb dues menes d’usuaris afectats: per una banda, la dels catalanoparlants que no poden exercir lliurement el seu dret de parlar una llengua oficial al seu territori, però també apunta cap a l’altre cantó: cap als qui no parlen el català, centrant-nos especialment en els nouvinguts, amb persones que han arribat recentment a terres catalanes i no dominen (poc o gens) la llengua catalana. És aquí on el projecte esdevé més social, ja que pretén, també, ajudar als qui no s’acosten al català per limitacions educatives, de temps o econòmiques, que acostuma a ser el patró de persona immigrant que finalment acaba no aprenent mai el català. D’aquesta manera, el projecte està plantejat per atacar el “problema inspirador” cap a les dues bandes, solucionant el conflicte de dues parts molt diferenciades de la població, i fomentant, a més a més, que siguin els propis afectats qui ho resolguin, ja que la idea és que participin en un voluntariat lingüístic, durant el qual un catalanoparlant i un nouvingut connectin, parlin i aprenguin mútuament, principalment a parlar català, però sumant-hi també un aprenentatge cultural i social de Catalunya que facilitarà la inclusió de l’immigrant. Així mateix, cal tenir present que la solució a aquest anomenat “problema inspirador”, ha de passar també per opcions més focalitzades, que es centrin a resoldre les dificultats lingüístiques de sectors específics on poden arribar a treballar els nouvinguts: voluntariats on puguin adquirir els ensenyaments bàsics per tal de poder treballar a l’hostaleria, al sector de la salut, de l’educació, etc.

En conclusió, està clar: el nostre “problema inspirador” és que cada cop es parla menys el català, i això afecta tant els catalanoparlants, que no poden exercir lliurement els seus drets lingüístics, com als nouvinguts, perquè sense dominar la llengua tenen menys possibilitats d’integrar-se plenament, de millorar la seva condició laboral, econòmica o les seves relacions personals al territori català.

 

Joanaina Rosselló i Juliana Canet

Bon dia!

Jo sóc una dona catalana de vint-i-quatre anys. Em vaig criar a un poble de 20.000 habitants del Vallès Oriental, Cardedeu, a mitja hora de Barcelona, en una casa al costat del bosc. Soc la germana gran de quatre germans amb qui sempre hem teixit molta comunitat. Des de fa cinc anys visc a Barcelona a causa de la meva feina. Treballo des dels divuit anys als mitjans de comunicació, especialment a Catalunya Ràdio; en concret durant aquesta temporada estic presentant un programa diari a la franja del migdia que es diu “Que no surti d’aquí”, un programa de crònica social. Suposo que tenint en compte això és clar que em sento molt escoltada, no només pels oients, sinó també a l’equip de treball del meu ambient laboral. Sé que per ells la meva veu és rellevant, em sento segura i confiada. És per això que tinc molt clar des de ja fa temps el meu nivell de privilegi: tinc una feina que m’agrada des de molt jove, on em sento extremadament valorada, amb repercussió pública, amb un sou estable que em permet tenir una vida més que digne. Pel que fa a la vida més social, també em considero una afortunada: tinc diversos espais des d’on créixer, posar en comú i sempre m’he sentit molt acompanyada per la meva família i els meus amics.

Tinc moltes ganes de començar aquest curs amb força!

Nascut el 1921 Robert Henry Robins és un reconegut lingüista britànic de rellevància internacional que va treballar sempre des de la Universitat de Londres, concretament al Departament de Fonètica i Lingüística del School of Oriental and African Studies. Com el nom ja indica, es va dedicar especialment a l’estudi de les llengües orientals i africanes, en específic les llengües en perill d’extinció, però també té treballs teòrics sobre la història de la lingüística o el pensament lingüístic, sempre des d’una perspectiva relativament conservadora, donat que era un home europeu nascut a principis del segle XX: que això no el desacrediti, però, perquè les seves idees són encara ara importants.

Entre altres esdeveniments que el van marcar, va viure la Segona Guerra Mundial, que va canviar el paradigma i la idea del món de tots els qui van ser-ne conscients (i s’han esforçat a transmetre-ho als que han vingut després); va canviar la manera d’entendre la història, la cultura, Europa o els territoris, i això es nota a la seva obra. Va morir l’any 2000 i va ser una pèrdua molt significativa per la lingüística i els estudiosos d’aquesta. De fet, es va crear un premi al seu nom, “R.H. Robins” que premia articles lingüístics creats dins de l’àrea de la Transactions of the Philological Sociey, una revista de gairebé dos segles d’història centrada en lingüística publicada tres cops l’any per Wiley–Blackwell.

Una de les obres més importants de Robins, que ha esdevingut una obra ja de referència, és Breu història de la lingüística, que com apunta el títol, desglossa la història de la lingüística des de l’Antiga Grècia fins al segle XX, passant per Roma, l’edat mitjana, el Renaixement o l’Època moderna entre d’altres: fa un repàs molt complet per tot el món i per tota la història. La intenció era entendre quina havia estat la concepció de la lingüística des que l’home va aprendre a parlar, i com aquesta idea ha anat creixent, decreixent i evolucionant a mesura que passaven els anys i la ciència i la parla avançaven.

Quan llegeixes Breu història de la literatura, cada capítol és una etapa determinada de la història de la humanitat, amb el seu to, l’ambient intel·lectual de cada període i els noms rellevants de totes les èpoques dins de l’univers de la cultura, la llengua i la lingüística. En el cas del capítol 6, que Robins bateja com “Les vigílies de l’època moderna”, es dedica a desglossar el pensament respecte a la llengua (perquè la lingüística encara no existia com a tal, no havia estat definida com a estudi).

És un capítol molt interessant que parteix del segle XVIII i d’Europa, Robins explica com a causa de dos motius la lingüística té canvis prou rellevants durant l’època moderna. El primer motiu neix d’Europa mateix, i és molt evident quan penses en la nostra història: la ciència comença a tenir més pes, a tenir més credibilitat i inicien els discursos més disruptius respecte a la religió cristiana, que havia estat, fins al moment, la mesura de totes les coses: tan bon punt tot es pot deixar d’analitzar des del prisma bíblic, doncs, totes les ciències i disciplines comencen a avançar amb més rapidesa. En aquest procés destaquen Robert Boyle, químic, WIlliam Jones o Nweton.

En el cas de la lingüística, la mentalitat científica fa centrar el discurs en quina és la llengua més antiga. És cert que, com apunta Robins, es tracta més aviat d’un estudi antropològic, però amb un fons lingüístic, perquè es planteja l’evolució del llenguatge. A partir d’aquí, la quantitat de noms i autors que apareixen és ingent, la qual cosa és un gran avantatge perquè ens permet tenir molt ben organitzat i agrupat tots els pensaments lingüístics de l’època.

Un dels primers autors destacats que cita Robins al capítol sisè de Breu història de la literatura és Étienne Bonnot de Condillac, un filòsof de la Il·lustració francès que va viure durant el segle XVII i va treballar durant anys sobre l’origen del llenguatge: la seva idea és que el llenguatge neix de gestos imitatius i crits irracionals, les paraules responen a una necessitat d’aprofundir en el gest i el crit; Condillac defensava que el gest i la paraula havien estat complementaris en algun punt, i que el llenguatge va anar-se complicant, fent més abstracta i poc tangible, a mesura que hi havia mots per designar el fet més simple i pràctic.

Johann Gottfreid von Herder, crític literari i filòsof alemany que també va estar actiu al segle XVIII, apunta la impossibilitat de separar el llenguatge del pensament, ja que el llenguatge no és més que la traducció dels pensaments: aquesta idea és crucial de cara a comprendre perquè cada llengua explica tant de cada cultura. Va ser un autor molt modern tenint en compte el moment i circumstàncies adverses en les quals va treballar.

Cal destacar també el filòsof anglès James Harris, figura que Robins esmenta perquè va estudiar, partint de teories aristotèliques, el paper de cada paraula, i per tant gramàtica; el segueix de prop James Burnett, també britànic, considerat lingüista per Robins. Sense negar la religió, va examinar la proximitat entre la societat i la parla. Per altra banda, la figura de J. Horne Tooke, filòsof angles, va posicionar-se en contra de Harris, representant una veu més dissident de la societat, menys agradable pel sistema, criticant la construcció del sistema de gramàtica aparentment universal de Harris. Tooke també s’acosta a la gramàtica i és cert que ho fa apropant-se més a la modernitat, mentre que la seva teoria del llenguatge només és un allargament de les idees del s.XVIII.

Robins subratlla també Wilhelm von Humboldt, un pensador alemany, i anota que va aportar els raonaments més originals sobre lingüística, destacant la propietat especial d’una nació que implica la llengua i com cada llengua és producte d’un passat, d’un pensament i una percepció del món. És recordat especialment, però, per haver popularitzar una tipologia tripartida de les llengües, “[…] aislantes, aglutinantes y flexivas, según la estructura dominante de la palabra como unidad gramatical”. Robins, R. H. (2000). Breve historia de la lingüística. Ediciones Cátedra.

Tot i aquests autors anomenats, amb més o menys rellevància dins del món de la lingüística, però amb un nom prou potent per a ser reivindicats, la ciència de la lingüística al món contemporani no inicia oficialment fins al 1786, quan William Jones, un jutge britànic, realitza uns estudis que conclou al que anomenarà l’informe de Royal Asian Society i determina que el sànscrit (la llengua de l’Índia) està emparentada amb el llatí, el grec i les llengües germàniques.

Aquí Robins reprèn el punt que ha deixat de banda al principi del capítol, on esmenta que durant l’Edat Moderna la lingüística té dos motors de canvis: el primer és tota la racionalitat científica que es viu a Europa, amb els noms dels implicats que ja hem repassat, i el segon és el paper de l’Índia: i és que la lingüística allà és reconeguda molt abans, i des d’aleshores ha tingut un gran pes. Se centrava sobretot en els canvis que viuen les llengües al llarg del temps i ja abraçava qüestions que toca la lingüística moderna, com ara la semàntica, la fonètica o la gramàtica. Robins planteja el perquè a l’Índia van anar tan avançats, segurament degut a la voluntat de conservar els seus textos religiosos de segles d’antiguitat, amb moltes diferències lingüística respecte al sànscrit que es parlava i es parla.

Robins continua escrivint i allargassa el capítol sis de Breu història de la lingüística unes deu pàgines més, fins a arribar al capítol sisè, “La lingüística històrica i comparada al segle XIX”. Aquesta breu i senzilla ressenya de “Les vigílies de l’edat moderna”, però, haurien de ser suficients per què el qui la llegeixi sigui capaç d’entendre la importància substancial i fonamental que té el llibre de Robert Henry Robins, una peça central dins del món de la lingüística, i per tan dins de la filologia i de la filologia catalana.

Entendre la lingüística és primordial, i per comprendre-la amb la profunditat que es mereix i necessita cal que tinguem present la seva història, el seu naixement, com l’home va articulant aquesta disciplina al llarg del temps i les èpoques fins a arribar als estudis que avui en dia coneixem. Cal tenir present, doncs, Robert Henry Robins, essencial pels qui cursem aquesta assignatura, la seva feina i el seu llibre Breu història de la literatura.

 

 

 

Bibliografia

Robins, R. H. (2000). Breve historia de la lingüística. Ediciones Cátedra.